lunes, 14 de marzo de 2016

Canvis a la Direcció de l’Institut Català de la Salut: sant tornem-hi

Fa uns dies va ser notícia que alguns sindicats italians havien denunciat que Mauro Felicori, director del Palau Reial de Caserta, treballava massa i “aquest comportament posa tota l’estructura en risc”. No em va sorprendre la notícia. Sí em va cridar l’atenció que Felicori i 19 més havien estat escollits pel Govern italià mitjançant un procés de selecció internacional.

El Consell d’Administració de l’Institut Català de la Salut ha proposat nomenar Candela Calle directora gerent de la institució. Les males llengües diuen que en realitat el Consell d’Administració fa el paperot: es reuneix i proposa al Govern el nomenament que el Govern ja ha decidit. Del que no hi ha cap dubte és que no es fa cap procés de selecció internacional, nacional ni de cap tipus. Tampoc en cap fase del procediment s’explicita com influeixen els mèrits de l’afortunat en el seu nomenament. En justa compensació, la qualitat de la gestió duta a terme tampoc té gaire influència per decidir la permanència o el cessament.

Els directors gerents de l’ICS tenen una vida molt curta. La nova directora gerent serà la sisena persona que ocupa el càrrec des de l’any 2004. A ningú estranyarà, doncs, que alguns altres a qui s’ha fet l’oferiment l’hagin refusat. Sí sobta que alguns directors gerents vinguin amb grans projectes a mig i llarg termini.

Ara, si se segueix el guió habitual, començaran els cessaments i nous nomenaments de tota la Direcció dels serveis centrals, gerents territorials, directors d’hospitals i primàries... També s’acostuma a remenar una mica: qui és gerent aquí passa de director allà i aquest marxa a la costa a una nova línia d’activitat, qui va ser defenestrat fa uns anys ressorgeix com l’au Fènix... tot plegat, un embolic.

L’ICS és un exemple del que Victor Lapuente anomena “La enfermedad institucional de España”. Una empresa pública amb prop de 40.000 treballadors, que gestiona 8 hospitals i la major part de l’atenció primària de Catalunya, canvia cada 2 anys una part important de la seva estructura directiva. Aquests canvis mai estan justificats per raons d’eficiència o de millora de la gestió; mai tenen una justificació de caire empresarial. L’única raó dels canvis és el canvi de govern i es canvia tota la direcció amb criteris polítics. Diu Lapuente que en una administració polititzada:

“El problema principal es que la existencia de un número elevado de cargos que dependen de la confianza de sus superiores políticos genera incentivos negativos en todos los niveles organizativos. Los que están arriba no tienen ni el tiempo —las rotaciones directivas en entornos politizados son más elevadas que en administraciones no politizadas— ni los incentivos suficientes para invertir esfuerzos en adquirir los conocimientos adecuados para gestionar de forma eficiente el área bajo su dirección. Los que están abajo (y no pertenecen al partido o a la facción gobernante) carecen de incentivos para dar lo mejor de sí mismos e intentar progresar en la jerarquía organizativa. De esta forma, en lugar de una orientación hacia los resultados, cunde la desmoralización en la tropa y el cultivo de las relaciones políticas y personales entre los oficiales”.

És ben sabut que la selecció de directius atenent a criteris polítics incideix negativament en la seva legitimació i en l’estabilitat de l’organització i que la professionalització i estabilitat de la funció directiva i de tots els comandaments afavoreix el bon govern de qualsevol empresa pública.

Professionalitzar la gestió de la nostra administració i de les empreses públiques milloraria molt la qualitat de les nostres institucions i dels nostres serveis públics. Per fer-ho no cal tenir un estat propi. Únicament és necessari voler fer un país millor.